Els arbres que em conegueren

No hi ha bellesa més romàntica ni nostàlgia més profunda que la d’un antic jardí. Un jardí desolat implica una casa desolada i moltes històries per explicar, la majoria pertorbadores, perquè el passat sempre és pertorbador. Rellotges deturats, miralls que conserven les imatges dels que s’hi miraren, pianos desafinats, mobles polsosos, retrats de gent que ja no hi és, una capsa de música, un cavallet de cartró, un autòmat, plomes de paó, un carnet de ball... Les cases i els qui les habitaren, elsarbres que els conegueren, les ombres que projectaren, secrets. La mort, real o literària.

Rosa Maria Colom ens mostra a Els arbres que em conegueren els brins amb que es teixeixen les històries de família que amb freqüència amaguen secrets inconfessables fins que, arribat el moment, el temps, com fa la mar amb els cossos morts, acaba collocant-los delicadament a la vorera.